L’esclavatge no era per a Karl Marx una rèmora del passat, sinó un element essencial per al desenvolupament del capitalisme modern, i la seva abolició, un fet necessari per a l’alliberament dels pobles
Original English version here
L’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’arribada dels primers africans esclavitzats a l’estat americà de Virgínia. Encara que aquest episodi es debat actualment de maneres profundes i penetrants, molts pocs als mitjans de comunicació generalistes estan tenint en compte el particular caràcter capitalista de la forma moderna d’esclavatge al nou món, una qüestió que recorre la crítica de Marx del capital i els seus exhaustius textos sobre el capitalisme i l’esclavitud.
Marx no va veure l’esclavatge a gran escala dels africans a mans dels europeus, que començà a inicis del segle XVI al Carib, com una repetició de l’esclavitud dels romans o dels àrabs, sinó com quelcom nou que combinava formes antigues de brutalitat amb la forma social de producció de valor essencialment moderna. L’esclavitud, escriví a un esborrany per a El capital, assoleix «la seva forma més odiosa… en una situació de producció capitalista» en la qual «el valor de canvi esdevé un element determinant de la producció». Això porta a prolongar la jornada laboral més enllà dels límits habituals, fent treballar els esclaus fins a la seva mort, literalment.
Ja fos a Amèrica del sud, al Carib o a les plantacions dels sud dels EUA, l’esclavatge no era un fenomen perifèric, sinó una part central del capitalisme modern. El jove Marx teoritzà aquesta relació el 1846 a La misèria de la filosofia, dos anys abans del Manifest comunista:
L’esclavitud directa és l’eix de la indústria burgesa igual que les màquines, el crèdit, etc. Sense esclavitud, no tindríeu cotó, sense cotó no tindríeu indústria moderna. És l’esclavitud que ha donat el seu valor a les colònies. Són les colònies que han creat el comerç mundial, que és la condició necessària per a la gran indústria. Així, doncs, l’esclavitud és una categoria econòmica de la més gran importància.
Aquests vincles entre capitalisme i esclavatge poden trobar-se a tota l’obra de Marx, qui també considerà com diverses formes de resistència a l’esclavitud podien contribuir a la resistència anticapitalista, especialment abans i durant la guerra civil als EUA, durant la qual donà suport ferventment a la causa antiesclavista.
Una de les formes de resistència que Marx considerà fou la dels afroamericans esclavitzats. Marx es va prendre molt seriosament l’atac el 1859 contra l’arsenal a Harper’s Ferry portat a terme per militants antiesclavistes, negres i blancs, sota el comandament de l’abolicionista radical John Brown. Encara que l’atac fracassà a l’hora de desencadenar la insurrecció d’esclaus que els seus autors esperaven, Marx estava d’acord amb altres abolicionistes que es tractava d’un punt d’inflexió després del qual no es podria tornar enrere. Afegí oimés una comparació internacional amb els camperols russos i destacà les activitats dels afroamericans esclavitzats, del seu potencial per a una insurrecció:
«En la meva opinió, el fet més transcendental que està passant al món avui és, per una banda, el moviment entre els esclaus a Amèrica iniciat després de la mort de John Brown, i el moviment entre els esclaus a Rússia, per l’altra… Acabo de veure al [New York Daily] Tribune que acaba d’ocórrer un nou aixecament d’esclaus a Missouri, naturalment, reprimit. Però ja s’ha donat el senyal.»
En aquesta conjuntura, sembla que Marx va percebre que una insurrecció massiva d’esclaus seria la clau per a l’abolició, i potser alguna cosa més en termes de desafiament al propi ordre capitalista. Poc després, quan el sud se separà i esclatà la guerra civil, donà el seu suport a la causa del nord, encara que amb fiblades contra Lincoln pels seus dubtes inicials a l’hora de defensar, i encara menys aprovar, l’abolició de l’esclavitud o el reclutament de tropes negres.
Durant la guerra sorgí una segona forma de resistència al capitalisme i l’esclavitud, no als EUA, sinó al Regne Unit. Mentre les classes dominants del país ridiculitzaven els EUA com un experiment fracassat de govern republicà i fins i tot acusaven al plebeu Lincoln de ser un totxo, les classes treballadores britàniques veien les coses d’una altra manera. Fins i tot immersos en les lluites del vell món, els treballadors veien els EUA com la forma de democràcia més àmplia que existia a l’època, especialment després que el nord es comprometés amb l’abolició.
Com Marx recollí a nombrosos articles, diverses concentracions multitudinàries dels treballadors britànics ajudaren a bloquejar els intents del govern per intervenir en suport del sud. En aquest magnífic exemple d’internacionalisme proletari, els treballadors britànics rebutjaren els intents d’alguns polítics de fomentar l’enemistat cap al nord amb l’argument que els bloquejos del nord havien fet disminuir el subministrament de cotó, creant així un atur massiu entre els treballadors tèxtils de Lancashire. Com observà Marx a un article del 1862 per a The New York Tribune,
«quan un percentatge important de les classes treballadores britàniques pateix greument i de manera directa les conseqüències del bloqueig del sud, quan una altra part es veu indirectament colpejada per la reducció del comerç americà, degut, segons els diuen, a l’egoista «política proteccionista» dels republicans… ateses aquestes circumstàncies, per simple justícia cal rendir homenatge a l’actitud de les classes treballadores britàniques, més encara quan es contrasta amb la hipòcrita, abusiva, covarda i estúpida conducta del John Bull oficial i benestant.»
El 1864 es creà la Primera Internacional, molts dels primers membres de la qual procedien dels organitzadors d’aquestes concentracions antiesclavistes. En aquest sentit, el moviment antiesclavista obrer ajudà a formar la major organització socialista, que Marx hauria d’encapçalar en vida.
Els treballadors britànics rebutjaren els intents d’alguns polítics de fomentar l’enemistat cap al nord amb l’argument que els bloquejos del nord havien fet disminuir el subministrament de cotó
Un cop acabada la guerra, la reconstrucció radical estava inclosa a l’agenda dels EUA, incloent-hi el pla consistent en dividir les antigues plantacions d’esclaus i entregar-les en propietats de quaranta acres, juntament amb una mula, als antics esclaus. Al prefaci de 1867 de El Capital, Marx celebrà aquests esdeveniments: «Després de l’abolició de l’esclavatge, la transformació radical de les relacions existents del sòl i el capital es troba a l’ordre del dia.» No acabaria passant, ja que la mesura va acabar sent bloquejada per les forces moderades del Congrés dels EUA.
Al tombant de la guerra civil, Marx comentà una tercera forma de resistència al capitalisme i l’esclavitud, però també al racisme, novament als EUA. Al seu parer, segles de treball negre esclau, juntament amb el treball blanc formalment lliure, havien creat enormes divisions entre les classes treballadores, urbanes i rurals. La guerra civil havia escombrat alguns dels fonaments econòmics per a aquestes divisions, creant noves possibilitats. S’hi referí, un cop més, a El Capital, amb evident entusiasme, redactant la seva frase més remarcable sobre la dialèctica entre raça i classe, aquí en cursiva:
Foto: needpix
«Als Estats Units de Nord-amèrica tot moviment obrer independent s’ha vist paralitzat mentre l’esclavatge ha desfigurat una part de la república. El treball no pot emancipar-se en la pell blanca, mentre s’hi marqui la pell negra.»
No obstant, una nova vida brotà d’immediat de la mort de l’esclavitud. El primer fruit de la guerra civil als EUA fou l’agitació per la jornada laboral de vuit hores que anà des de l’Atlàntic al Pacífic, de Nova Anglaterra a Califòrnia, amb la rapidesa d’una locomotora a vapor. El Congrés General del Treball organitzat a Baltimore a l’agost del 1866 declarà que «la primera i major necessitat del present per alliberar el treball a aquest país de l’esclavitud capitalista és l’aprovació d’una llei que estableixi les vuit hores com la jornada laboral normal a tots els estats de la Unió. Ens comprometem a dedicar tots els nostres esforços fins que aquest s’aconsegueixi aquest gloriós resultat.»
Els dirigents sindicals del 1866, és clar, estaven disposats a apuntar contra el capitalisme directament, una cosa que no hem vist molt a sovint als EUA des d’aleshores. No obstant, el somni de Marx d’una solidaritat de classe interracial no s’aconseguí en aquella època a causa del rebuig a incloure els treballadors negres com a membres de ple dret als sindicats blancs. La mena de solidaritat interracial que Marx imaginà va poder-se veure uns quants cops a gran escala des des d’aquell moment, en particular a l’afiliació massiva als sindicats a la dècada dels trenta.
molts pocs als mitjans de comunicació generalistes estan tenint en compte el particular caràcter capitalista de la forma moderna d’esclavatge al nou món
Quatre-cents anys després que els africans esclavitzats arribessin per primera vegada a Virgínia, els afroamericans continuen experimentant el llegat de l’esclavitud en forma d’encarcerament massiu, racisme institucionalitzat en la feina i l’habitatge i una bretxa social cada cop més gran.
Alhora, ens enfrontem a l’administració més reaccionària i antisindical de tota la nostra història, una administració que fomenta i s’alimenta del racisme i la misogínia més infecta per guanyar suports entre determinats sectors de les classes mitjanes i treballadores. En aquest sentit, la declaració de Marx que «el treball no pot emancipar-se en la pell blanca, mentre s’hi marqui la pell negra» roman avui tan actual com ho era fa 150 anys.
LEAVE A REPLY
1 Comment
LEAVE A REPLY
1 Comment
- Joan Tafalla (Sabadell) on March 30, 2021 at 11:40 am
Excel·lent article i excel·lent iniciativa haver-lo traduit al català!
Excel·lent article i excel·lent iniciativa haver-lo traduit al català!